Construïnt l'Aliança de Civilitzacions*

El politòleg Manuel Manonelles només té trenta anys, però per les coses que està fent i el coneixement que demostra del món sembla que en sumi uns quants més. En aquests moments és una de la vintena de persones que preparen el que ha de ser l'anomenada Aliança de Civilitzacions, una de les propostes estrella del president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, que compta amb el suport del primer ministre turc, Erdogan, a la banda musulmana. Justament la setmana entrant després de fer l'entrevista Manonelles se n’havia d’anar a Dakar, al Senegal, a la tercera reunió del grup d'experts que treballa en la redacció d'un informe sobre el projecte per encàrrec del secretari general de l'ONU, Kofi Annan.

Admet que és un projecte “amb una certa il·luminació” però recorda que en el seu moment també ho va semblar la Declaració Universal dels Drets Humans i que ara ningú no dubta de la importància que va tenir aquest fet. "Es tracta de preparar una nou discurs que es contraposi a la teoria de Samuel Huntington del xoc de civilitzacions. Volem aïllar tan l’integrisme de matriu islàmica com de matriu cristiana, que també n'hi ha. És una crida a la racionalitat", afirma assegurant que s'està establint un programa "de xoc" immediat amb mesures com promoure els intercanvis de joves igual que s'ha fet amb l'Erasmus a nivell europeu. La seva implicació en el projecte ve perquè és el segon de bord de l'exresponsable de l'UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, a la Fundación Cultura de Paz que aquest català de renom promou actualment. Abans ha participat en processos de verificació electoral en sis països. De fet el món de les Relacions Internacionals i dels Drets Humans l’ha apassionat sempre.

Però que es passi els dies normals treballant a Barcelona i setmanes senceres voltant pel planeta no vol dir que oblidi els seus orígens sabadallencs. Al contrari: Manonelles és un home “glocal”. Col·labora a la històrica Acadèmia Catòlica de la ciutat muntant-hi conferències, va promoure la fundació de la delegació local de Justícia i Pau, participa a la parròquia de la Puríssima i s'involucra puntualment en altres iniciatives.

Educat en un cristianisme obert i modern als Escolapis de Sabadell tot i que a casa seva no era un ambient especialment creient, admet que, entre l'”ora i el labora”, és dels que prefereix posar la seva fe a la pràctica. "El que passa és que, a nivell personal, dono una dimensió transcendent a les coses que faig", replica. "No tots els cristians hem d'estar tallats pel mateix patró. Cadascú ha de seguir el seu camí", reclama finalment.

* Publicat a Foc Nou el juny de 2006.

Vint anys de 'Indiana Jones y la última cruzada'

Una escena dels compassos inicials de la pel·lícula. L'Indy descobrirà que res és el que sembla, tampoc la identitat del suposat contractador que apareix a les imatges.

Com que ja he explicat en aquest bloc tot el que se'm passava pel cap sobre els vint anys del Mur de Berlín i l'ensulsiada dels règims del socialisme real a l'Est d'Europa, he estat repassant altres efemèrides del moment i, per art de màgia, he recordat que ara es compleixen vint anys de l'estrena de la meva pel·lícula preferida, Indiana Jones y la última cruzada. Dic el títol en castellà perquè la primera de les trenta vegades que dec haver vist la pel·lícula va ser en castellà i de fet la versió en català no la vaig veure fins molts anys després, quan el meu cap ja havia memoritzat els diàlegs en castellà, uns diàlegs boníssims, plens d'humor, que em venen al cap constantment davant moltes situacions quotidianes (el mateix em passa amb L'Estel de Natzaret, Els Pastorets, cosa que demostra que sóc una mica friky). Uns diàlegs que, en la línia del que deia l'altre dia en un post, no estan a l'alçada, en català.

La pel·lícula va ser un èxit comercial tan gran com les dues anteriors parts de la saga, però aquesta tercera tenia molts valors afegits, especialment la possibilitat d'endevinar la profunditat del protagonista -un nen fet home a qui el seu pare no va fer cas de petit i a qui la mare se li va morir de petit-. De fet, tot i que l'objectiu de l'Indiana Jones és el Sant Grial, la copa amb què Jesucrist va repartir el vi la nit del Sant Sopar, a la part final de la pel·lícula es demostra que la recerca real era la del pare; retrobar el seu pare. El Grial no és més que un símbol: a vegades la recerca material ens permet fer una recerca íntima. Recordo haver llegit una crítica al film, anys després de la seva projecció, on se subratllaven tota una sèrie d'elements que permetien llegir-la d'una forma molt més suggerent del que se suposa que un film comercial com aquest possibilitaria. Raó de més per assegurar que comercialitat i profunditat no tenen perquè anar deslligats de la mà.

El record de la tercera pel·lícula d'Indiana Jones és encara més fort després d'haver patit l'extemporània quarta entrega el maig de l'any passat. Tot i que un segon visionatge, aquest estiu, m'ha tranquil·litzat un xic, el cert és que no està al nivell de les seves predecessores, ni de lluny. Però aquesta és una altra història.

El DDM regala entrades per anar a veure en directe Billie The Vision & The Dancers
El Diaridelamusica.com sorteja quatre entrades pel concert que els Billie The Vision & The Dancers faran aquest divendres dia 13 a la Sala Privat de Mataró amb l'impuls de Caixa Laietana. Només cal que entris a l'esdeveniment del concert que els responsables del projecte han incorporat al perfil del Diaridelamusica.com del Facebook i deixis en el mur de l'Esdeveniment el teu correu electrònic. El dijous 12 de novembre en directe per Mataró Ràdio informarem dels guanyadors -que també rebran un email confirmant-ho. Apunta't al sorteig entrant a l'Esdeveniment del ddM al Facebook clicant aquí.

DDM: Mazoni. Experimentació i senzillesa són compatibles*

El teatre La Massa de Vilassar de Dalt va ser el passat dissabte l'escenari de la presentació al Maresme del cinquè disc de Mazoni. La banda de la Bisbal de l'Empordà va mostrar els passatges del seu nou treball, Eufòria 5, Esperança 0, un recull de cançons quotidianes cantades en català amb un alt component de personalitat, emmarcades en un escenari intimista i acollidor que brindava la sala.

Amb cinc discs a les espatlles amb aquesta formació, Jaume Pla ha aconseguit un so distintiu. L'artista de la Bisbal va fundar la seva primera banda anomenada Enderock de ben jove a la capital del Baix Empordà i finalment ha trobat un lloc per desenvolupar la seva música amb Mazoni. El punt inconformista que destil·len les seves cançons indica que l'experimentació i la senzillesa són compatibles en el seu projecte. (...) ALBERT CLOPÉS /JOAN GONZÀLEZ

Mira i llegeix la crònica sencera a Diaridelamusica.com.

Valors 65: La seguretat. Sentir-se segur és possible.

Cada cop viure és una aventura més segura, sense cap mena de dubte. La protecció que tenim a nivell mèdic, a nivell policial, a nivell educatiu... és cada cop més alta. I paradoxalment cada cop ens sentim més insegurs, segons mostren les darreres enquestes a Catalunya, no n’hi ha cap dubte. Per què? Com s’explica? Aquesta és la pregunta què ens hem plantejat aquest mes i per la qual hem demanat resposta a cinc persones: Jaume Curbet, J. Enric Armengou [aquí], Hèctor Mora [aquí], Josep Palacios i Salvador Torres. Les seves aportacions conformen el monogràfic d’un número que compta també amb una entrevista a Ignasi Carreras [llegeix-la o escolta-la], expresident d’Intermon Oxfam a Espanya, emesa setmanes enrere en el nostre espai setmanal a Ràdio Estel, Nits estel amb Valors, i que recuperem en versió escrita.

I com ja va esdevenint habitual en aquesta columna de presentació del número us anunciem un nou acte de cara al 2 de desembre, a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró. Conjuntament amb la Fundació Lluís Carulla presentarem el volum Política i Valors. Com recuperar la grandesa de la política?, obra de Daniel Ortiz i presentat aquesta setmana pel president Pujol [notícia a La Vanguardia]. És un orgull, com el mes passat fèiem amb l’editorial Fragmenta, poder organitzar activitat d’aquest tipus amb una entitat del prestigi de la Fundació. Un cop més dir-vos que us hi esperem. Si no hi podeu ser, tingueu present que l’enregistrament de l’acte estarà disponible a la nostra web www.valors.org.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· Ignasi Carreras, descendent del promotor del primer tren de la península: "El lideratge social és sobretot un lideratge de servei". Toni Rodon.
· "Dir bon dia”, de Maria Coll. · “La sana distracció”, de Mar Galceran.
· “Deixar l’educació en mans dels mestres?”, de Francesc Grané.
· “Responsables i corresponsables”, de Jordi Cussó.
· " La dona de l'impermeable blanc", de Ramon Radó [Bloc].
· “El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica”, de Miguel Guillén.
· "Informació, educació i noves tecnologies”, de Francesc Amat [Bloc].
· “Arroyo i la Bíblia”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “Google Wave: onada o tsunami?”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· “El viatge en el temps”, de Joan Safont [Bloc].
· “Del Tirol al Danubi”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· El conte: “Quin camí?”, de Lourdes Gabarrón.

Ja has escoltat ‘Nits Estel amb Valors’?
Cada dilluns a les 10 de la nit a Ràdio Estel (106.6 FM o http://www.radioestel.com/)

Des del passat 21 de setembre el nou magazine nocturn de Ràdio Estel, Nits Estel [bloc], inclou un espai setmanal –cada dilluns a les deu de la nit- produït per la revista Valors i que condueix Eulàlia Tort. Podeu recuperar els continguts clicant aquí. Us recomanem la tertúlia sobre la paternitat responsable amb la presència de Lluís Sáez, Carlos Ramon i Jep Alcalde [escoltar aquí] i l’entrevista a Viqui Molins, religiosa que treballa al barri del Raval [aquí].

VOLS REBRE TOT EL NÚMERO EN PDF? Respon aquest email i demana’ns-ho.VOLS SUBSCRIURE’T A VALORS PER TAN SOLS 32 EUROS L’ANY? Clica aquí.

La revolució que tots hauríem volgut viure

M'impressiona veure aquesta matinada el documental Revolució: presa 2, on el periodista de TV3 Carles Bosch rememora la seva presència -va ser l'únic periodista occidental que va recollir íntegrament els fets, des de dins- a la Revolució de Vellut, a Praha, llavors capital de Txecoslovàquia, ara fa vint anys. Una revolució que va significar el final del comunisme i la pujada al poder de l'intel·lectual Vaclav Havel. Vint anys després els líders d'aquella revolució són tots persones que ideològicament es defineixen de centredreta, segurament més per oposició al comunisme que van haver de patir que per defensa del capitalisme (el mateix vaig poder copsar en un viatge a la catòlica Polònia el 2001). Bosch, que extranyament en un mitjà públic a Catalunya explicita que és votant d'esquerres, diu que ho entén. No crec que tothom ho comprengui tan bé a Catalunya: aquí els bons sempre són d'esquerres.

Recordava molt vagament les imatges enregistrades en vídeo 8 pel periodista català i una entrevista que li feien al propi Bosch on explicava com s'ho havia fet per ser l'únic periodista estranger enregistrant una revolució en directe durant una setmana sencera. Va ser una de les primeres vegades que recordo al·lucinar amb la feina d'un periodista internacional, amb el 30 minuts i els programes de reportatges de TV3. Una trajectòria que seguiria amb l'excepcional seguiment que la televisió pública catalana sempre ha dut a terme de les qüestions internacionals, sabent que tan important era explicar el que passava a casa com ensenyar, amb els nostres ulls, el que passava a l'exerior.

Mirant aquesta nit el documental no puc evitar sentir una petita pulsió revolucionària latent en mi. Una pulsió que tots portem dins, que tots tenim, fins i tot els que ens considerem moderats i pragmàtics. Un desig de prendre el carrer, de fer tombar règims, fer moure el món en un tres i no res. Busquem viure instants -encara que només siguin instants fugaços- plens de sentit, èpics. Que donin sentit a la nostra existència, que ens facin glatir. Com Javier Cercas pretenia viure -una altra cosa és com va ser realment- el 23-F: agafat de la mà de la noia de qui estava enamorat, a la universitat, segons relata a Anatomia d'un instant (també aquell dia Zapatero, amb l'edició especial de El País sota el braç, va teixir el lligam sentimental definitiu amb la que seria la seva dona, Sonsoles Espinosa).

La meva generació no ha corregut davant els grisos ni té gaires històries èpiques per explicar. Potser les manifestacions contra la guerra de l'Iraq i para de comptar. És clar que d'aquesta manera també ens hem estalviat viure el trauma de les revolucions, sempre el mateix: el desencant posterior, el desencís que admeten els personatges de Carles Bosch entrevistats vint anys després. Per definició és impossible satisfer a tothom i a vegades és impossible satisfer a ningú.

A tots ens hauria agradat viure una revolució com les que van tenir lloc fa una vintena d'anys a l'est d'Europa. Però al final es demostra que no hi ha revolució més vàlida que la d'aixecar-se al matí, cada dia, i pensar què pots fer pel teu país i per la teva gent. Poc romàntic? Jo diria que no, però en tot cas tan real... com la vida mateixa.

Peret segueix sense tenir-ne prou

Va néixer el 1935 i per tant en té 74, però l'energia li segueix corrent per les venes i això sembla que és el que ha provocat que Pere Pubill Calaf, en Peret de Mataró, s'hagi decidit a treure un nou disc després de l'exitós Que levante el dedo, on feia un crit contra la hipocresia que la societat té respecte temes com la prostitució. Ara el nou volum, a la venta des d'aquest dimarts, es titula De los cobardes nunca se ha escrito nada. Consta d'onze temes i s'ha fet acompanyar de fèmines de vàlua com Marina, la vocalista d’Ojos de Brujo, o la Mari de Chambao.

Un servidor, que va saber de l'existència de Peret en veure'l com una de les icones musicals dels Jocs del 92 i no va ser fins més tard que en va descobrir la seva vinculació amb Mataró, va tenir la sort d'entrevistar-lo, per a Mataró Ràdio, amb motiu de la sortida del seu darrer disc. Era a principis de 2007, un dimecres a la tarda, a la cuina de la casa que té a pocs metres del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Va ser extraordinariament acollidor i gentil. L'escena tenia el seu què: jo, un jovenet de Mataró, entrevistant un avi nascut a Mataró enmig d'una taula parada amb mantell blanc i els utensilis habituals d'una cuina. No sé perquè la vam fer allà, però el cert és que va provocar una intimitat que es notava a la conversa final.

Vaig retrobar-hi uns mesos després, el setembre de 2007, en un acte d'homenatge que li van preparar els Amics de la ciutat a la sala d'actes Caixa Laietana de la capital del Maresme, on jo actuava de copresentador juntament amb Ricard Bonamusa, que el coneix molt d'aprop [notícia a capgros.com i a El Tot Mataró]. Aquell dia, com ja vaig explicar aquí, Peret em va dir que les seves cançons eren molt populars a indrets com Argentina, encara que potser no el nom de l'autor, cosa que vaig poder comprovar que no era certa: enmig de Buenos Aires el nom de Peret no es fa estrany. Estàvem davant un personatge conegudíssim, aquí i a l'altra punta de món.

Un personatge àmpliament popular i que manté una gran humanitat: té un sentit de la caritat molt acusat i això fa que esmerci moltes hores al costat dels malalts, un detall que va revelar en aquella vesprada a Mataró (“L’economia no té res a veure amb la felicitat. Sembla estrany però jo sóc feliç anant a visitar malalts”, va dir). De fet també allà va explicar que precisament això és el que li va permetre triomfar en el món de la música: la malaltia d'un oncle seu el va portar de tornada d'Amèrica a Catalunya i va provocar l'encontre amb les discogràfiques que l'encimbellarien als altars de l'èxit durant molts anys. Aquests gestos, aquesta humanitat, és el que ha permès a dia d'avui seguir sent un gran músic, un gran comunicador i un mataroní de socarrel, molt estimat pels seus conciutadans. Que sigui per molts anys.

Bilingüisme barceloní: ens falta un registre col·loquial en català

Hi ha molt de mite, entre el món catalanoparlant, en el sentit que la culpa de que el català no assumeixi un rol definitivament preponderant a la societat catalana, un rol autènticament cohesionador pensant sobretot amb els nouvinguts, el té Barcelona i el conjunt de l'àrea metropolitana. Aquesta teoria, més o menys extesa i que té elements certers, ve a dir que aquests àmbits han estat conquerits pel castellà i que, per tant, serà del tot impossible catalanitzar-los. I que, en tot cas, si s'aconsegueix que alguns d'aquests parlin català el preu a pagar és tan alt -un català ple de castellanismes, pura traducció- que no val la pena fer l'esforç. Millor tenir dos blocs enfrontats però que garanteixin la presència d'un català genuí (encara que minoritari), reivindica aquesta tesi.

Fins aquí la teoria, parlem de la pràctica, basada en l'observació constant dels meus ulls en els darrers dos-cents dies. El cert és que, almenys a Barcelona (ja no dic ben bé àrea metropolitana), el català no es parla tan malament com es diu. O en tot cas no tothom el parla tan malament com es diu: hi ha gent que el parla prou bé i gent que efectivament el parla fatal, destrossant l'idioma. Però fins i tot els que parlen bé el català cal remarcar que ho fan amb frases fetes, de forma genuïna, prou rica. El problema, per entendre'ns, no és aquest, si pensem en el futur de la llengua. El problema és que, en contextos informals -o reunions on els presents es tenen confiança-, el castellà és el rei. I, ep!, això no té perquè ser dolent si és una lliure elecció, però és que el castellà s'erigeix en rei lingüístic per les dificultats existents en generar un registre informal en català, un català "xulo" (anava a dir, diver, això prova la pròpia teoria que intento explicar!). Aquesta dificultat provoca que la gent usi el castellà per subratllar el que vol dir, per a explicar-se, per deixar anar un acudit, per cridar.... els registres existents en català semblen incapaços de proporcionar les eines necessàries per a poder mantenir una conversa amb tots els ets i els uts. Aquest, i no un altre, és el veritable problema que té el català: no fa cool, no fa guai, no té una traducció per a unes determinades aplicacions que la població necessita (o si té la traducció ningú l'ha difòs suficientment).

Jo, que no tinc ni idea del món filològic tot i que m'interessa molt, crec que aquesta és la gran amenaça, la feina pendent que té la filologia i la lingüística catalana. Necessitem trobar una manera igual de divertida que en castellà per dir gilipolles. No podem demanar a la gent que digui "estúpid", "capsigrany" i encara menys "saltataulells". Necessitem una paraula que tingui tanta força com gilipolles. No us penseu que només necessitem una traducció potent dels insults, també ens en cal de les frases fetes, per exemple (en aquest àmbit el català és extramadament i hi ha companys periodistes, com Marc Mayola, que són uns autèntics mestres en aquest sentit). Si volem que el català pervisqui en el futur, jo crec que aquesta és la principal tasca a fer. I els mitjans de comunicació (principalment TV3 i Catalunya Ràdio) els principals responsables.