Diaridelamusica.com: El mestre de la sarsuela

El Cicle de Sarsuela del Foment Mataroní és un dels cicles de l’entitat amb més èxit de públic i enguany ha celebrat la seva cinquena edició. Aquesta temporada s’han programat un total de nou sarsueles, convertint la capital maresmenca una primera plaça de la sarsuela, de manera gairebé inèdita a Catalunya. A la versió televisiva del Diaridelamusica.com hem parlat amb el vicepresident del Foment Mataroní Antoni Vilà per saber com es presenta el proper diumenge 29 de novembre Marina, última sarsuela de l’any amb lletra de Francesc Camprodon i música d'Emili Arrieta. MARTA CABOT/KIKO MONTORO

Penedès i Laietana. Una oportunitat o una pèrdua, per Mataró?

Els Capgrossos de Mataró actuant a Vilafranca del Penedès en una imatge retrospectiva.

Potser tot és culpa -gràcies, vaja- dels Capgrossos de Mataró. Els castellers de Mataró i del Maresme van desafiar, a mitjans dels noranta, les lleis de la tradició posant en marxa una colla castellera a l'altra punta de la segona corona metropolitana, molt lluny físicament -i encara més mentalment- de la zona tradicional de fer castells, Valls i el Penedès. Al cap de poc temps els penedencs i habitants de la zona s'han trobat com els Capgrossos els anaven a plantar castells impressionants a casa seva, als morros. Doncs a partir d'ara, a banda de la passió pels castells, sembla que una nova institució ens agermanarà, als maresmencs i els penedencs. Serà -si tot va com ha d'anar seguint els designis del Banc d'Espanya i la Generalitat- una nova caixa que agruparà les actuals Laietana i Penedès, segurament amb nou nom i amb el nucli de poder més a la caixa del sud que no pas a la maresmenca, per raó dels volums respectius.

La notícia rubrica el procés de fussió de les caixes al nostre país: a partir d'ara, a banda de la omnipotent La Caixa, tindrem una caixa del centre i sud del país (Tarragona, Catalunya i Maresa) i una caixa del centre i nord del país (Terrassa, Sabadell, Manlleu i Girona). La tercera caixa fussionada serà, geogràficament, la del litoral, la del mar. Potser no està tan malament. Més si al final la banca Sa Nostra de les illes s'hi afegeix, com es rumoreja. De fet, seguint aquella teoria de les pilotes grans i les pilotes petites de l'anterior director general Pere Antoni de Dòria, la nova caixa seguirà sent una pilota petita capaç d'ocupar un petit nínxol de mercat enmig de grans pilotes. Potser és un simple reposicionament seguint l'estratègia de sempre, de vendre proximitat i servei al client.

Ara bé, no deixen d'haver-hi interrogants. En primer lloc respecte el número de treballadors que hauran d'anar al carrer o en el cas del Maresme a treballar a Vilafranca del Penedès. Sabedors que segurament no es podran mantenir els noms, hi seguirà havent-hi un vincle local fort, entre Laietana i Mataró? I també... què en diu l'Ajuntament de Mataró, que té un representant en el consell d'administració de Caixa Laietana, respecte tot plegat? Demana un posicionament en aquest sentit, penso que amb encert, el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora [veure post al seu bloc]. Perquè és clar, més enllà del punt de vista financer, com a gran empresa de la ciutat que és, que Caixa Laietana passi a dependre d'una nova entitat pot tenir molts aspectes positius, però és innegable que és un risc en el sentit que la ciutat perdi teixit economòmic, una entitat que aposta pel territori i la seva gent.... Veurem, doncs, com acaba aquesta història que, per anunciada, no deixa d'inquietar les patums de la capital del Maresme.

D'aquí a un mes: Deu minuts de Silenci per escoltar el Nadal (edició 10)

Enguany en farà deu, deu anys, dels Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal, l'acte que portem a terme cada 24 de desembre a les set de la tarda, a la plaça Santa Anna de Mataró, un grup de persones al voltant de la revista Valors, l'Acció Catòlica Obrera de la ciutat i la delegació maresmenca de Justícia i Pau. És un acte que es fa en silenci -excepte el manifest inicial-, però això no vol dir que no tingui contingut, al contrari: en aquest cas el continent, el silenci, es converteix en el contingut. Més encara: el silenci és l'oportunitat d'endinsar-nos en nosaltres mateixos i encara que sigui només per deu minuts reflexionar sobre la nostra vida i com la vivim. Cadascú a la seva manera, pensant en el que cregui més adient. Cadascú, per tant, posa el contingut que vol a l'acte. Tot plegat és una invitació a pensar la vida, tal com dèiem en el número de febrer de Valors [article Joan Pera d'aquell número].

Com que estem d'aniversari, aquest any hem organitzat un acte el dimecres dia 16 de desembre a la sala d'actes de Caixa Laietana (Santa Teresa, 63, Mataró) a 2/4 de 8 del vespre, pocs dies abans dels Deu minuts de silenci en sí. El protagonitzaran el pedagog Gregorio Luri, articulista de La Vanguardia i que ja va ser amb nosaltres a la II Jornada Valors [veure vídeo], i el professor de la Universitat de Barcelona Josep Maria Esquirol. No cal que dir que us hi esperem a tots.

Periodisme de guerra

Colin Farrel i Jamie Sives durant la filmació de Triage.

Si no fos un poruc suposo que seria periodista de guerra. Un d'aquests freelance que agafa un avió i se'n va a l'altra punta de món a retratar una realitat desconeguda per oferir-la als lectors del seu país d'origen. És tot al que un tipus determinat de periodista somia. Però com que sóc un absolut poruc si alguna cosa puc dir que he fet, molt modestament, és "periodisme de postguerra", de reconstrucció: Bòsnia, Irlanda del Nord, Palestina, el Kurdistan turc... són quatre dels indrets calents del planeta que he visitat i reportatjat, però mai en període de guerra -en el cas palestinoisraelià això és una mica dubtós; sempre hi ha pau-guerra-. Encara aquest estiu vaig passejar-me pels terrenys de la Krajina croata, la zona de frontera -això significa el mot Krajina- de Croàcia amb Bòsnia poblada per serbis i on va començar la segona guerra iugoslava, que va enfrontar l'exèrcit federal iugoslau amb el nounat exèrcit de Croàcia entre 1991 i 1992. Els senyals de la guerra encara hi són ben visibles en les cases cremades, façanes ametrallades i una sensació de tristor general degut a la marxa d'uns cent mil serbis, en un episodi de neteja ètnica mai massa comentat (els croats eren els bons, els independentistes; els serbis eren els opressors, els estatalistes, per la nostra opinió pública).

Tot això em passava pel cap ahir al vespre després de veure Triage, el darrer film del director Danis Tanovic, autor de la magnífica En Tierra de Nadie [referència a IMDB], on s'arribava a una situació d'absurda i escruixidora fatalitat amb les guerres iugoslaves com a context. En aquest film d'ara s'explica la història de dos fotoperiodistes europeus que cobreixen, a finals dels vuitanta, les ofensives que l'exèrcit iraquià de Saddam Hussein duia a terme contra les guerrilles kurdes dels peshmerga (històricament, el dictador iraquià havia fustigat amb força tan xiïtes, al sud del país, com kurds, al nord, i havia primat la minoria sunnita). Els protagonistes de la pel·lícula es troben davant una disjuntiva habitual: s'esperen uns quants dies més a veure si enxanpen fotos encara més impactants? O emprenen el camí de retorn a casa? La clàssica lluita entre el desig de fama, poder i glòria en contraposició a l'amistat que els uneix és la idea de fons de la pel·lícula, que serveix per subratllar la incapacitat humana de veure cadàvers, mort i destrucció fent veure que no s'immuta. No és cert, no és possible fer veure que no passa res. Al final tot aquest terror es queda dins el cap i el cor dels que el veuen, i no és tan fàcil sortir-ne i oblidar-lo, sobretot si hi ha hagut experències tràgiques com a la pel·lícula. Els corresponsals de guerra també són humans, vaja.

Bona pel·lícula. Només li trobo un però: no aprofita per plantejar el dilema elemental del fotoperiodisme, que no és altre que els seus límits. Els dos protagonistes tenen estils diferents de fotografiar, perquè mentre un invoca l'esperança l'altre es recrea en els rostres del Mal. Surt com un apunt, però la pel·lícula no s'hi endinsa. No té perquè fer-ho, però trobo que és un filó argumental poc treballat en el cinema actual, segurament per ser una pregunta massa clàssica, massa evident. Quin sentit té un fotoperiodisme basat en la sang, en buscar la imatge més bèstia de la realitat? L'hauríem d'evitar o també fa la seva funció, perquè ens entra per l'estómac i no pel cap? I encara una altra qüestió: un cop el fotoperiodisme ha perdut la capacitat d'informar -de donar notícia, perquè se sap gairebé tot el que passa arreu a l'instant- dels grans fets de la política internacional quin paper se li reserva? Queda clar que l'exigència de cara a aquells que el practiquen és més alta: si ja sabem "què passa" la pregunta que pot respondre el fotoperiodisme potser és "perquè passa" una cosa? Hi ha periodistes disposats a practicar un fotoperiodisme que plantegi els conflictes, les seves arrels, les seves conseqüències?

Moltes preguntes, potser masses. De moment, si us ve de gust tot això, aneu a veure Triage.

DDM: El Petit de Cal Eril: orgull de so rural



Una de les veus més renovadores del folk català va actuar el passat dissabte al Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar. Davant una audiència que omplia la majoria de la platea, El Petit de Cal Eril va mostrar un dels seus principals principis: el desacomplexament de les formes. Un cantant amb guitarra, una bateria, un baix amb maraques i xilòfon i un llançador d'efectes -amb un brutal Theremin- ja van servir de sobres com a formació musical fer un folk d'aires pop i moderns personalíssim. El conjunt de Guissona té un enorme orgull de so rural, i això s'encomana. (...) ELOI AYMERICH/JOAN GONZÀLEZ

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

El Padre Celestino i l’església del Tobogan: un home i un temple

"Sóc un home amb sort. A l'època de la Transició uns d'ultradreta em volien cremar el cotxe, però al final va acabar en flames un altre que era d’un company". Celestino Bravo, el padre Celestino, com l'anomena tothom aquí, és la història viva del Poblado Roca, una zona entre Viladecans i Gavà que ell ha vist convertir de camps en una autèntica ciutat. No és que hi nasqués, però des de 1962 és el rector de la parròquia de Santa Maria de Sales de Viladecans, una de les quatre que hi ha en aquesta població del Baix Llobregat. "Ah si, vols dir l'església del Tobogan!", us respondrà qualsevol habitant del barri si li pregunteu pel nom oficial del temple. Si us planteu davant la construcció entendreu perquè: us pot semblar des d’un tobogan gegant a una pista de salt d'esquí “austríaca, com l’arquitecte que ho va dissenyar”, apunta irònic el padre Celestino.

"Jo sempre dic que aquesta és la comunitat de l'amistat, perquè la parròquia es va poder fer gràcies a la complicitat de molta gent", rememora dins aquesta curiosa església, de planta absolutament irregular i construïda amb formigó en la línia de Le Corbusier i que té l’altar com a element central. El seu naixement, el 1967, va estretament lligat a l'empresa Roca, que la va finançar parcialment com un dels edificis públics del barri destinats als seus treballadors. Una coincidència no buscada entre l'arquitecte austríac Robert Kramreiter emigrat a Barcelona, el seu aparellador que era de Viladecans i el propietari dels terrenys van fer possible la construcció del temple, tot plegat auspiciat per mossèn Ramon Saborit, rector de la postguerra de Sant Joan de Viladecans, la parròquia de tota la vida de la població.

I com va venir a parar a les terres banyades pel Llobregat l’home encarregat de liderar aquesta “comunitat de l’amistat”? Res ho presagiava quan va néixer ara fa 81 anys a Somolinos, un minúscul poble de Castella-La Manxa de 25 habitants. De jovenet es va posar a estudiar per capellà a Sigüenza, però una malaltia en un ull el va portar fins a Barcelona, on es va acabar ordenant. Una recaiguda en aquesta afectació el va portar a fer de capellà de l’Hospital de Viladecans. I ja no es va moure d'aquí. Primer com a capellà del centre i posteriorment com a rector de la parròquia, càrrec que ostenta des de fa 47 anys. N’ha vist de tots colors, per tant. I el que queda, encara: la zona torna a estar d'actualitat per l’ERO que Roca acaba de presentar i que deixaria tres-centes persones a l’atur. Doncs el padre Celestino, degut a la vinculació que va tenir durant els anys setanta amb el moviment sindical, és qui va llegir, a mitjans d'octubre, el manifest contrari al pla de retallada com a portaveu de sindicats i ajuntament. El rector de l’església del Tobogan va acollir, el 1971 i el 1976, dues vagues històriques a l’interior del temple, donant suport al dret a vaga des del full parroquial. En la segona, la més crispada, la Guàrdia Civil va assetjar l'edifici durant un mes, just quan tenien lloc els Fets de Vitoria al País Basc. Ara, doncs, tan pels feligresos com per la ciutat segueix sent una autoritat moral i per això ha rebut homenatges i darrerament la Medalla d'Honor de Viladecans.

Abans que res, però, aquest castellanomanxec de tracte afable és des de fa quasi mig segle el principal promotor d'aquest temple: "Estar tants anys en un lloc permet agafar confiança de veritat amb els feligresos. Jo crec que ara ja si que la tinc!", apunta, sorneguer. Els fets parlen per si mateixos: si no gaudís de la confiança de la gent difícilment podria tirar endavant l'enèssim projecte de dignificació de la parròquia, valorat amb cinc-cents mil euros, pel qual es construiran uns locals en condicions i una casa rectoral en uns terrenys adjacents. Poques històries hi deuen haver a Catalunya que vinculin tan fortament un home i un temple. La del Padre Celestino del Poblado Roca i l’església del Tobogan és una d’aquestes.

Mira el vídeo a CatalunyaReligio.cat aquí.
Article relacionat: http://puntviladecans.blogspot.com/2008/01/lesglsia-i-les-vagues-de-la-roca.html

Eloi Aymerich: "Clack intenta agrupar el talent del territori"

Eloi Aymerich en el moment de la seva exposició aquesta tarda a la sala d'actes del recinte de l'Innova 360.

El meu company i soci Eloi Aymerich ha resumit d'aquesta manera a la taula rodona sobre creativitat aplicada al certament Innova 360 la voluntat de la productora mataronina Clack [web], nascuda ja fa set anys amb la producció del culebrot El Carrer de Casa i que en els darrers temps s'està dedicant a la producció de diferents projectes sempre en el camp àudiovisual (Dignitat, Els Ponts de Mostar, Sonets de Fàbrica, Diaridelamusica.com, Joves.tv...). Una productora que és un peixet al costat de grans marques presents com Lavínia -representada a la taula rodona per Toni Esteve i Jordi Ferrerons- però que en canvi, des d'un punt de vista de territori, comença a posicionar-se com un punt de trobada d'emprenedors i creadors de l'àmbit audiovisual. I que ho fa amb els valors propis de la nostra generació: l'horitzontalitat, el treball en xarxa, cooperatiu... nodes que s'ajunten puntualment, produeixen alguna cosa, i es tornen a reposicionar buscant un nou projecte. Veurem si som capaços d'anar desenvolupant noves iniciatives mantenint aquest esperit que ens sembla realment innovador, seguint el títol de la trobada d'aquesta tarda, que ha estat francament interessant. Sigui com sigui, amb la participació d'Eloi Aymerich a Innova es tancava una setmana important per a Clack Produccions, després de l'anunci de la consolidació del projecte del Diaridelamusica.com en base a dos convenis signats amb Casa de la Música Popular i la sala Privat.

DDM: El Petit de Ca l'Eril porta el seu folk a Arenys de Mar

I parlant de projectes de Clack que són una realitat, aquesta setmana la prèvia musical de cara als propers dos dies del Diaridelamusica.com està dedicada a El Petit de Cal Eril i el concert que oferirà aquest dissabte a Arenys de Mar. El Petit de Cal Eril és l’alter ego del músic de Guissona Joan Pons. Amb referents immediats com Antònia Font, el seu pop-folk s’arrela a la seva terra de procedència, però alhora s’arrodoneix amb un surrealisme totalment palpable als temes del seu disc I les sargantanes al sol. A Diaridelamusica.com hem parlat amb Joan Pons per saber com es presenta el concert del proper dissabte 21 de novembre al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar dins el Circuit Folc 2009, conjuntament amb El Pont d’Arcalís i Dekrèpits.

El Bou i la Mula: deu anys portant el pessebre més enllà

Alguns dels residents a llar dels Franciscans de la Creu Blanca de Mataró observen el pessebre de l'estatge. Foto: J.S./Valors

Nadal està aquí a la cantonada. Com diu en Joan Safont en el seu darrer post [aquí], fa una mica de basarda i tot, aquesta sensació de què s'enganxa l'inici de curs -que en alguns espais té lloc a l'octubre- amb el període nadalenc, que es comença a notar amb força com a mínim des de finals de novembre. Però vaja, més enllà d'això no participo d'aquest discurs dominant en l'àmbit teòricament progressista on es critica "el Nadal comercial" i alhora es ridiculitzen les tradicions pròpies del país com el pessebre i les representacions dels Pastorets. Totes elles tenen una càrrega brutal de significats encara per descobrir, des d'un punt de vista religiós però també des d'un punt de vista educatiu (cadascú que en faci els usos que vulgui). En el camp del pessebre, l'entitat El Bou i la Mula [web] porta ja deu anys fent aquesta feina, redescobrint el sentit del pessebre, anant més enllà en el què significa el pessebre.

Precisament el primer número de Valors, el gener de 2004, va anar dedicat -en part- a aquesta qüestió: quines lectures pedagògiques podem fer actualment del pessebre? [veure aquí]. "El pessebre és una de les tradicions nadalenques més vives del nostre país. Cada any, gairebé a totes les cases, algú rebusca entre caixes plenes de palla i paper les figures que anuncien la festa. El portal de Betlem uneix novament famílies i comunitats, grans i petits, joves i vells al voltant d’una excusa perfecta per escoltar grans històries a la vora del foc i celebrar, un cop més, l’arribada del fred. A la llar dels Germans Franciscans, però, ja fa temps que van veure que el pessebre podia ser una bona eina educativa per treballar amb persones disminuïdes psíquiques. La proposta va sorgir espontàniament ara fa vint-i-cinc anys. Després, el projecte va agafar embranzida i ara és una de les activitats més engrescadores del calendari nadalenc", començava dient el reportatge escrit per Joan Baron. El vam elaborar de la mà precisament de El Bou i la Mula, que ara comença una sèrie d'actes -aquí sota us poso el targetó corresponent- per celebrar aquesta primera dècada de feina. El primer és demà dimarts dia 24 i relaciona l'ordre dels caputxins amb el pessebre.