PM: una ànima lliure*

Portada del número 49 de Valors, protagonitzat per l'expresident de la Generalitat, amb una magnífica fotografia de Sergio Ruiz. Més informació a http://www.valors.org/.

Intentar fer una entrevista estricte amb Pasqual Maragall és francament difícil. Amb ell, com a màxim, es conversa, s’intercanvien punts de vista, idees, reflexions... que entrellaçades conformen una tesi més profunda, esquematitzable, més entenedora. Per endinsar-se en aquest món, això si, cal tenir nocions profundes de política catalana i conèixer els seus intríngulis: els amors i desamors, les traïcions, les lluites... En tot cas la pitjor idea amb què es pot acudir al despatx de Maragall és demanant-li que parli d'un tema concret, prefixat. Just el que pretenem nosaltres: Maragall és una ànima lliure, no entén de límits temàtics, geogràfics ni temporals.
La trobada comença parlant del Centre Abraham; del qual lamenta que se n'hagi desvirtuat el sentit interreligiós i ecumènic. Repassem la seva estada a l'alcaldia, l'episodi que té més present, i sobretot com es va coure el projecte dels Jocs. Fem una marrada cap a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, després ens n'anem cap a l'Amèrica d'Obama passant pel Rupià empordanenc on estiueja. Més d'una hora de conversa on queda patent la seva voluntat de seguir essent-hi, fins que pugui, amb il·lusió i ganes. Al final petita sorpresa: "D'aquí ningú se'n va sense un llibre", diu. I és que és nét de poeta.

* Article publica al número 49 de Valors (maig 2008).

Els dos expresidents a 'Valors'

A l'esquerra, setembre de 2004. Jordi Pujol parla al Foment Mataroní convidat per Valors. Jo sóc a la dreta del president, la Maria Coll a l'esquerra. A la dreta, moment de l'entrevista d'aquest dilluns a l'expresident Maragall, acompanyats del diputat Toni Comín.

Si el número 6 de la revista Valors, el juny de 2004, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol ens concedia una entrevista per parlar sobre els valors europeus -entrevista que tindria una rèplica en la conferència de Pujol al Foment Mataroní el setembre d'aquell mateix any- aquesta setmana l'equip de direcció de la revista ha pogut entrevistar l'altre expresident de la Generalitat viu, Pasqual Maragall. El contingut d'aquesta entrevista es publicarà al número del mes de maig, dedicat a l'entusiasme. De moment ja podeu veure'n un petit tastet en forma de vídeo. Si esteu interessats en tenir l'entrevista, podeu demanar des d'ara mateix un exemplar del número aquí. També us recomano l'article que Cinto Amat publica aquest mes a la revista sobre el maig del 68, ara que fa quaranta anys d'aquells fets de difícil interpretació encara. Això és el que procura en Cinto, interpretar.

El número d'entrevistats a què ha tingut accés Valors fins a aquest moment. A la web valors.org podeu consultar per exemple el contingut de l'entrevista que ara fa dos anys ens va concedir la periodista Mònica Terribas, nomenada ahir nova directora de TV3.

Però això no és tot perquè de cara al 14 de juny, dissabte al matí, a la sala Cabañes de Mataró, la revista prepara la celebració de la I Jornada Valors i Compromís, per celebrar l'arribada al número 50, que s'escaurà aquest mes de juny de 2008. Comptarem amb el president Pujol i els primeres espases Francesc Torralba, Toni Comín i Begoña Roman.

Les arrels cristianes de la gran ciutat*

Miquel Estal fotografiat prop de la Sagrada Família, a Barcelona. Foto: J. S.

Dissabte al matí primaveral. Les voreres que rodegen la mítica Sagrada Família, a Barcelona, amb prou feines poden encabir els centenars de turistes que esperen impacients descobrir el temple inacabat d’Antoni Gaudí. Miquel Estal, l’entrevistat d’aquest mes, m’ha citat molt a prop d’aquest temple de fe cristiana -“l’obra de la seu” nacional-, perquè per telèfon em comenta que és un indret fàcil de trobar.

A punt de fer 38 anys, és professor de música, religió i tutor d’un curs dels jesuïtes del Clot, prop d’aquí. Tres papers que poques vegades es barregen però que en el seu cas conformen un triangle ple de sentit: es resumeixen en acompanyar els joves als quals dóna classe en un moment de la seva vida especialment decisiu. Llicenciat en Dret, professor de piano i diplomat en Ciències Religioses, en Miquel s’ha interessat darrerament pel diàleg interreligiós, una temàtica que l’atrau sobretot arran de la descoberta dels països musulmans i de l’Islam, una religió de la qual destaca la “integritat” que desprèn en comptes de “l’integrisme” que se li atribueix.

Que haguem quedat a la Sagrada Família no és, però, només una qüestió pràctica. La conversa acaba derivant cap a un aspecte que té molt a veure amb el temple: les arrels cristianes de la ciutat. “Barcelona es veu com una ciutat cosmopolita, olímpica, avançada... però ens oblidem d’aquests orígens, que són claus per entendre la ciutat d’avui”, es queixa. Per a exemplificar-ho recorda un cas que cita sovint als alumnes: “Barcelona va donar al segle XIII una ordre de mercedaris que intercanviaven la seva vida pels mercaders catalans que estaven segrestats al nord d’Àfrica. Ningú se’n recorda, però tenim una història de testimonis cristians brutal!”.

De fet, en Miquel creu que la gran efervescència cultural que es viu a la ciutat aquest inici del segle XXI no és més que una mostra d’aquesta espiritualitat, amagada, que acaba rebrotant: “Part de l’oferta cultural és un reclam d’espiritualitat, no necessàriament cristiana però si d’espiritualitat”. I en referència pròpiament a l’experiència religiosa, en Miquel reclama fer-la visible de nou, tal com s’havia fet al llarg de la història de la capital catalana: “Sembla que en una ciutat com Barcelona no hi hagi massa aquesta experiència de fe –admet-. Però si la busques, la trobes”. Doncs serà qüestió de buscar-la...

* Publicat a Foc Nou corresponent al mes de maig.

'Birdwatching'

Un cames llargues en un camp d'arròs del Delta de l'Ebre. Foto: À. R.

L'avistatge d'ocells, més conegut ara com birdwatching, és una activitat molt habitual en els biòlegs i les persones vinculades al món de la natura. Cal observar de forma constant quines espècies es concentren en uns aiguamolls o estanys, fer-ne un inventari i mantenir-ne la població com a riquesa natural que són. Però el birdwatching és també una forma d'oci per una espècie humana que en el dia a dia té dificultats per gaudir de la natura. A Catalunya tres indrets estelars per practicar aquesta activitat són els Aiguamolls de l'Empordà, el delta del Llobregat i el Delta de l'Ebre. Aquest darrer paratge, però, és segurament únic per la combinació espectacular entre els arrossars que poblen la zona i la possibilitat de practicar el birdwatching.

Acompanyats d'una bona guia d'aus i ocells (o simplement usant el material que es reparteix al centre d'informació del Delta), armats amb uns bons binocles i transportats en cotxe o en bicicleta podem descobrir amb facilitat la presència davant nostre d'exemplars d'Agró blanc, xatracs o flamencs. Les torres de guaita o miradors situats estratègicament al llarg del Delta permeten dur a terme el birdwatching amb tranquil·litat. Una activitat, això si, que requereix paciència i silenci, dos valors intrínsecament positius i que val la pena practicar per aquietar per uns moments la nostra existència. Una proposta dins la proposta: tanca els ulls i deixa't seduir per la bellesa dels cants dels diferents ocells, "veuràs" moltes més coses que amb els ulls oberts.

Com arribar-hi: des de l'àrea metropolitana agafar l'autopista AP7. En arribar a Amposta, prendre la nacional 340 i seguir fins a Poblenou del Delta. Atenció: el cost en peatges per anar i tornar pot superar fàcilment els trenta euros.

No és qüestió de gènere*

Des de petits assumim que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes. Que hi ha roba de nens i roba de nenes. Que hi ha professions per als "senyors" i professions per a les "senyores". Més tard, quan ja som una mica més grandets, una mena de consens social ens indica amb claredat que hi ha una sèrie de valors d'homes i valors de dones, una sèrie d'actituds que estan relacionades -teòricament- amb el nostre gènere sexual. I d'aquesta manera que mostrar tendresa o plorar està reservat a les noies i que exhibir força i destresa és cosa de nois. Òbviament si una persona du a terme una acció pròpia del gènere femení és ràpidament ridiculitzat i si a l'inrevés exactament el mateix. D'aquesta manera anem reprimint -sobretot els homes, però també les dones- unes parts de nosaltres mateixos, sim-plement perquè no concorden amb el nostre gènere.

Hem de començar a superar aquest plantejament i entendre que una vida només pot ser viscuda en plenitud si tots, homes i dones, ens atrevim a desenvolupar-nos tal com som: permetre als homes plorar i a les dones exercir autoritat. Hem de deixar d'estigmatitzar-nos els uns als altres.
Fins ara són els valors masculins els que estan ben vistos a la nostra societat. Sense renunciar-hi hem de recuperar també els valors associats tradicionalment al gènere femení -tendresa, diàleg, esperit cooperatiu- per al conjunt de la societat. Hem de fer un nou pas i guanyar un nou espai de llibertat en què cadascú es pugui mostrar i expressar tal com és.

* Editorial de Valors del mes d'abril.

Lisboa: l'última racó no 'fashion'

Vídeo d'una plaça del barri de l'Alfama, dissabte al capvespre.

Pensava aquest matí, a quarts de vuit, quan sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), que bonic seria no haver de marxar de Lisboa encara i poder-nos quedar ni que fos migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l'habitació de la pensió, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat però això no feia més que embellir el paisatge. Sovint he pensat que quan més boniques són les ciutats és quan fa núvol o plou, no quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a la nostra pastisseria de confiança, al carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i l'Àngels hauria anat a demanar a la barra dos pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet), mentre jo començaria a fullejar el Diário de Notícias, el gran diari en portuguès. Després hauríem agafat un altre tramvia groc a veure si aconseguíem trobar finalment la vista de postal de l'Elevador da Bica, que aquests dies -sense guia- he estat incapaç de localitzar. I quan ho hauríem trobat, ens hauríem endinsat en un d'aquests restaurants, senzill, popular, amb parets de rajoles -com si ens trobéssim en un labavo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, en realitat- té un regust de patata bullida, de vell, d'antic, de demodée, que diuen en francès. No estar a la moda, no ser fashion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora ciutat en la qual no em faria res anar-hi a passar uns mesos. Fins la propera, Lisboa.

Segon vídeo: un parc de Lisboa, ahir diumenge al matí.

Ciutats trencades

Mapa de Belfast, la capital d'Irlanda del Nord. En vermell els barris protestants, en verd els barris catòlics.


Visc en una ciutat, Mataró, que antigament s'havia dit Civitas Fracta, ciutat trencada, perquè tenia dos nuclis de població (un a l'actual centre, al voltant de Santa Maria, i un altre al veïnat de Valldeix, si no vaig errat). Sigui per això o per una altra cosa el cert és que sempre he tingut tirada per les "ciutats trencades", per les ciutats dividides, per poblacions que formen una sola unitat geogràfica però que estan separades (habitualment en dues parts) per motius nacionals, religiosos o polítics. En els darrers anys n'he visitat unes quantes, d'aquestes "ciutats trencades": Belfast, Jerusalem, Mostar... I sempre m'he quedat amb una sensació estranya, intentant-me imaginar què passaria si a un costat de La Riera hi hagués el Mataró Oest i a l'altre costat el Mataró Est i tinguéssim no un sinó dos Matarós, com a mínim.

La qüestió ve a tomb perquè els màxims responsables de la part grega (reconeguda internacionalment) i turca (reconeguda només per Turquia) de la illa de Xipre han acordat obrir a la circulació un carrer de Nicòsia, la capital de la illa, dividida per l'anomenada Línia Verda, de manera que els ciutadans d'una part i una altra podran circular lliurement per tot el carrer. Això sembla que podria obrir la porta a una futura reunificació de la ciutat, almenys de forma oficial. Dic això perquè l'estada a Mostar ara fa dos anys ens va fer comprovar que a vegades, tot i que no hi hagi barreres físiques-oficials per anar d'un costat a un altre de la ciutat, els límits mentals que es formen en els caps dels ciutadans d'una i altra part acaben sent pitjors que no pas els límits físics. Exactament el mateix es pot dir de Belfast, la capital d'Irlanda del Nord, on la sensació de bunkerització de cadascun dels barris (catòlics nacionalistes uns i protestants probritànics els altres) és encara major. El cas de Jerusalem és una mica més complex, però en essència acaba sent el mateix: a un costat jueus, a l'altre palestins musulmans (barrejats amb altres nacionalitats i religions).

Esperem doncs, que la capital xipriota, Nicòsia, deixi de forma part d'aquesta horrible llista de "ciutats trencades" on es posa en dubte precisament el sentit final del concepte ciutat: el lloc de trobada, d'encontre, entre diversos, que es barregen en un tot que passa a ser una nova cosa.